La Catalunya que no es crema, està molt cremada!

Hem fet vacances amb la família -quin privilegi!- per aquest nostre país, just quan als entorns de la serralada prelitoral cremaven persones i boscos de manera irreversible. De primer, uns dies a la Vall d'en Bas, tot just abans que n'acabin de destrossar una part amb l'insostenible túnel de Bracons (o era de Cabrons? -perdoneu la dislèxia), que abocarà  Joanetes i tota la plana de Les Preses -amunt i avall- a la desfície dels polígons industrials, les urbanitzacions camuflades de segones residències d'aspecte rústic amb barbacoa inclosa o els camps de golf regats amb purins de marca. De fet, l'eix transversal que travessa el Principat de Calaf a Girona excel·leix per haver esdevingut "l'eix de la merda" dels milions de porcs que hi circulen. I parlo dels porcs que es converteixen en mandonguilles, no pas dels altres, que també n'hi ha un gavadal.

Per mostra, un exemple, quan tot just arribats -en una altra etapa del gaudi vacancer- al Pla de Boet, un dels punts per on alguns amants de les muntanyes s'enfilen cap a la Pica d'Estats, ens vam trobar, a tocar de l'aparcador obligat, amb un munt d'escombraries llençades a terra sota el rètol d'un indicador de camins. No menys esperpèntic que veure senyores vestides de diumenge i calçades amb sabatetes d'agulla preguntar a un guia, a l'aparcador de passat Espot, si faltava molt per arribar al llac de Sant Maurici!

Tot plegat semblaria un munt d'anècdotes més o menys col·lecionables si no fos que, junt amb d'altres detalls, conforma un model de "turisme" que aboca el país a la barbàrie del carpe diem mal entès o, el que és el mateix, a la insostenibilitat ecològica global i multimèdia. El fast food turístic s'assembla sospitosament al coit ràpid, que mai no satisfà del tot i sempre reclama repeticions, com passa amb l'addicció a les drogues.

Una part del país es crema, però l'altra, la que sobreviu al territori, que malda per conservar i promoure tota una altra realitat, està molt cremada: n'estan farts que uns quants, ben col·locats en el poder polític, facin i desfacin aquest model, fonamentat quasi exclusivament en el guany fàcil i ràpid. Que els ho preguntin als alts càrrecs del Consell Comarcal del Pallars Sobirà o als alcaldes de Llavorsí, Ribera de Cardós o Tavascan, per citar només alguns exemples que alguns mitjans de comunicació -com l'irredempt El Triangle- han citat a bastament; però que els ho preguntin, també, als usuaris, responsables últims de la tifa turística nacional.

Del foc a les brases

Ja hi tornem a ser: el foc crema el país, la gent, els boscos…

El ministre espanyol de l'interior Acebes ha amenaçat déu i sa mare perquè a Donòstia van cremar el drap espanyol. I aquí tots volen fer-se la foto al costat de l'alcalde de torn d'algun dels pobles afectats pels incendis que cremen els termes de Sant Llorenç Savall i el parc de Sant Llorenç de Munt. Ha sortit a TV3 el tal José Montilla, amo de la Diputació de Barcelona , dels parcs de la Diputació, dels castells de la Diputació i de l'herència franquista de la Diputació, i només ha sabut obrir la boca per dir bajanades de l'alçada d'un campanar.

Sense exèrcit ni forces vives qualsevol incendi es converteix en la impotència de les batalles perdudes, de què tant en sabem els catalans. Els ramaders, els pagesos, i els propietaris forestals, tots ells autèntics defensors de la terra, saben prou bé què s'hi juguen i estan farts de demanar ajuda, camins arranjats, sotaboscos més agençats…, i control sobre el territori en què viuen, que és "modulat" per una corrua de pixatinters als despatxos de Barcelona (que es reparteixen a hòsties els de la Inicitiva, l'Esquerra, els Socialistes i el Convergentum).

Ningú no ha tocat el "pito" per fer formar la tropa de milers de voluntaris que –ho sé del cert– estan disposats a anar i a fer el que calgui per ajudar en circumstàncies tan tràgiques com les que hem de viure aquest maleït estiu de 2003.

I això que tenim una Agenda 21! Quina puta sort.

A l'agost, fuig de la dona, fuig de l'home, fuig del gos…, i de la intolerància

El dolce far niente sembla que no és gaire ben acollit per una gran majoria de catalans ara que un bon gruix fa vacances, inclosos els meus i jo. En alguns llocs d'aquest planeta sembla, fins i tot, que ja fan teràpies per a gent que s'estressa durant aquest període que va tan bé per fer allò: el badoc. Aquests que s'estressen no saben gaudir, pobres! També diuen que és l'època en què es congrien més separacions; això de veure la dona o l'home durant tot lo dia es veu que acaba malament… I els gossos? Doncs, bé, és just quan són abandonats la majoria, pobrets…

Vet-ho aquí, doncs: a l'agost, fuig de la dona, fuig de l'home i fuig del gos!

Ah…, me n'oblidava: i fuig de la intolerància! (sobretot de l'espanyolista)

La bandera com a símptoma

Veges!… Ara al pal més alt de l'edifici de l'Ajuntament de Barcelona hi oneja la bandera catalana…, perquè el municipi cap i casal dels catalans no té bandera!